Animal solitari amb ales de gran envergadura, rapinyaire nocturna de vol directe i potent.

10 de juliol del 2012


L’últim príncep blau.
No feia ni cinc minuts que havia entrat per urgències, quan vaig notar que havia arribat l’hora de mostrar el que durant tant mesos s’havia estat preparant.
   Tal dia com avui vaig començar un camí que no que faria realitat els somnis de la humanitat , faria un camí per a les persones perdudes que no tenien on anar. No és que no vulgues anar allà on se suposa que els ésser vius hem arribar... o fins on se suposa que hauria de estar , simplement vaig néixer sense tenir destí definit, sense un camí marcat de què i com. Seria un príncep dels desitjos dels altres.
   No parlaré del que feia en els primer dies, ja que seria massa avorrit explicar-vos com xuclava els mugrons de la mare, com xisclava per simple fet de xisclar o com no podia fer res més que menjar per defecar i d’aquesta manera exercir els meus drets: cagar i pixar per que se suposa que és lo que havia de fer. Aleshores sols jo sols era un procés indefinit , un ésser totalment buit.
   El temps va anar passant, com és natural. Creixia com se suposa que havia de créixer, a excepció  de dos òrgans que es desenrotllaven més que els altres. De ben petit ja em medicaven per  alteracions de hipòfisis . Jo evidentment no entenia res,em semblava molt normal tot el que passava i anava fent com se suposa que un nen havia de fer.
   Mai vaig destacar amb res ,ni tampoc vaig ser l’últim en cap cosa, simplement em mantenia en l’anonimat absolut de la mediocritat i del desenvolupament estadísticament normal . Tot per no ser ni deixar de ser, fins que, arribat el moment hagués de mostrar que no era el que se suposava que havia de ser. Encara recordo els dies de la perfecta simbiosi del meu ésser i del perfecte equilibri de la normalitat.
   Ja tenia 12 anys, quan a l’escola de capellanson anava  vaig definir un pla per dur a terme els propòsits d’una existència fina aleshores insipida, d’una vida que no tenia cap sentit.
   Tots els companys de classe feien grups  entre ells, jo sempre em quedava sol. No era desplaçat ni repudiat, tan sols era com si no existís, era com un príncep solitari dintre d’un reialme d’ignorància. Tot pareixia normal, jo en canvi cada dia , per dintre ho era cada era més algú altre i menys el que havia sigut.
  Dintre la normalitat d’una educació freda i catòlica hi ha coses que no surten a la llum, i jo com ésser estadísticament normal, però que n’era conscient  no m’atrevia a transgredir públicament. Vivia en un món interior, un món imaginari d’una realitat amagada, un món de depravació exquisida, lliure  i malaltissa a la vegada.
   Als dotze anys vaig comprovar com els tutors de classe em prenien l’atenció. Després poc a poc vaig intentar fer-me més sociable amb els capellans que donaven classes de religió. Estava fent el que se suposava que hauria de fer, llevat que ho feia de forma quasi inconscient i sense reprimir-ho. Amb tretze anys anava sempre a l’hora de missa a fer d’escolà , admirava com el capellà tenia el control, m’omplia de l’olor de la capella, em feia sentir de forma estadística que jo era una part important de tot allò. Aquell capellà em mirava, i jo apartava la vista quan notava com els seus ulls em miraven mentre m’explicava coses sobre l’amor del deu que ens estimava a tots. Paraules que jo entenia perfectament, jo volia estimar a tots els ésser vius, jo volia d’aquesta manera ser més prop de un deu.
   Una nit, abans de d’adormir-me vaig comprendre que era normal. Vaig pensar , vaig desitjar que aquell capellà em violés , volia que un capellà pederasta fos normal amb mi, que fes el que se suposava que havia de fer un pederasta, que em violes.  Ell em va violar. Jo, en vaig voler més.
  Vaig arribar a pensar que si em fes un altre forat disfrutaria el doble, però no sabia com. Durant aquell temps vaig perdre alguna cosa, crec que allò que vaig perdre se’n  diu moral.
   Als anys que van venir no puc més que recordar que tot era soledat  i foscor , no per que fossin mals temps, no. Jo no sortia amb amics, ni m’interessava tenir-ne, no entenia el que feien i dubtava molt que entenguessin el que jo els volia fer. Sempre anava a la meva, observant com actuava la gent, com feien el ridícul amb les seves suposades existències lliures i indefinides. Eren temps en que sols pensava amb perversions i bogeries que algun cop duia al fet gràcies a la meva discreció i delicadesa. Elles, les noies més populars sempre se’n reien al veurem passar pel passadís de les classes de d’institut i jo em reia d’elles per dintre. Moltes havien perdut la virginitat amb mi, a les fosques i sense saber-ho.
   L’últim curs d’institut va ser normal, jo feia estadísticament el que faria qualsevol ésser humà aïllat en un món de perversió sexual, de depravació de la ment, de desitjos secrets i no tan secrets. La professora de dibuix artístic ja havia tastat les línees de la meva abstractesa artística fora d’hores de classe. La companya de classe d’anglès que seia dues fileres enrere meu va disfrutar d’una suau i sincera violació dels seus sentits tàctils per part meva i del professor d’història contemporània . Estadísticament aquesta noia era normal, i va actuar com se suposa que havia d’actuar, tímidament i submisament per treure bona nota.
  El temps em va dur fins ara, en un punt que tot és possible i res succeeix fora de lo normal.
    Ara amb 24 anys, sóc un perfecte príncep blau . Les noies em van darrere,  els capellans també. Les dones madures em busquen, i els transsexuals reben els seus desitjos. Sóc un príncep blau que tot ésser humà busca i pocs troben . Compleixo els desitjos de la persona que em desitja, compleixo els somnis dels que s’atreveixen a somiar amb mi. Tinc la virtut del plaer dintre meu, és normal.  Les mares dels meus amics també són normals, i algun dels seus pares també, tots són una mica més normals després de que els hagi ofert el camí de la meva normalitat.
    No tinc límits ni sé el que són, sols em limiten les persones que en tenen. La solitud sempre és amb mi, però això no em preocupa.
    Encara que la veïna del tercer passi pel pis a explicar-me que el seu gos l’estima molt, i que vol que jo també l’estimi a ell i a ella de la mateixa forma.  El noi del supermercat vol que sigui gay com ell per estimar-mos . Jo els dic que no em cal ser això o allò, que els estimi perfer-los feliços, els explico que per a mi és normal ser simplement qui els donen el que volen i quan vulguin . Sempre he pensat si podriat ser gay, però jo no sóc una cosa o un altra, només faig el que estadísticament faria algú que està al mig de qualsevol estadistica, un ésser que fa el que ha de fer amb normalitat a tota classe de gent que se li creua i em desitja.
  Molst diuen que sóc el seu príncep blau, un príncep que sap donar el que demanen, que sap ser com necessiten que sigui... jo sols faig el que em surt dels collons de príncep, ho faig amb la reialesa que em dona ser un terme mig .
   Hi ha qui diu que m’estima, el que no saben és que jo ni estimo ni deixo d’estimar a ningú. Sols em guio per la franquesa de la perversió i la depravació que la gent necessita per sentir-se fora de la normalitat. Jo no entenc aquest concepte, per mi tot és normal.
   Me convertit amb el príncep blau de qui no troba cap príncep blau, probablement sóc l’últim príncep blau de la realitat amagada de totes les persones estadísticament normals.
   “Según la OMS, y en relación con al salud sexual, es necesario un acercamiento positivo y respectuoso hacia la sexualidad y las relaciones sexuales, así como la posibilidad de obtener placer y experiencias sexuales seguras, libres de coerción, discriminación y violencia. Para que la salud sexual se logre y se mantenga los derechos sexuales de todas las personas deben ser respetados, protegidos y cumplidos.”
   Jo sóc l’últim príncep blau, dels que mai podran tenir-ne un.

3 de juliol del 2012

Nadie puede ser perfecto, menuda barbaridad seria el solo hecho de intentarlo, fracaso garantizado. Hay que ser bueno, porque ser perfecto no es posible. Por eso si álguien se equivoca siempre y tropieza con la misma piedra, que él mismo puso, quizás lo que necesite es que álguien le coja la mano y le ayude a cambiar de rumbo, por que ser bueno no implica no errar sin intención. No hay destino sin rumbo, y el rumbo es un espejismo de la conciencia como el destino es el final de tu existéncia. Un mal camino, un mal dia, una mala idea... suelen entrelazarse para guiarte a un mal lugar. Entonces cuando esto ocurre, lo que una persona no necesita es el vacío. El "vacío", estremecedora palabra sin duda; galáctico, espiritual, emocional...el "vacío" se apodera de las almas, no Diós ni Satán, no!

El vacío que uno siente al equivocarse continuamente, al hacerse daño por no hacer daño y encima tener que enteder que hay que ser bueno continuamente para no fallar a nadie. Tanto camino mal recorrido me rompió los zapatos y me quedé sentado en la cuneta, sin sombra, pero sin luz, en un espacio hueco y translucido que apenas me deja ver más allà de mis pensamientos. Nunca pediré nada a cambio a nadie por ayudarme a levantarme y tampoco le dejaré caer si se equivoca.
El vacío, los errores, los malos consejos, la fragilidad de las palabras mal recitadas... hay vacío allí a fuera, y en cambio todo brilla y me llama. No querer equivocarse ya es el primer error, el primer paso a lo infinitamente hueco, a lo brutalmente agónico. Vale, la cagué y qué?